EL MÓN - 4 de Abril de 1.986 - España

(La revista está escrita en catalán)

SARA MONTIEL

Li deiden “La Muñeca”. Més tard seria “La Princesa”. Va a arribar al món a las sis del matí del dia 10 de març de fa 58 anys al Camp de Criptana, provincia de Ciudad Real, i ho va fer de natges i per pura casualitat. “Al ventre de la meva mare es forjaven dues vides i la dona que la va fer abortar no ho va saber veure”. Batejada Saritísima per un català, ha vingut ara al Victòria Sara més que mai. Per alguns, la decadencia és com l’or vell i en darrer terme, divina o no, amb el públic Sara fa el que vol. Paraula. 

-És veritat que a vostè li van posar Sara perquè a algú li recordava la Sara de la Bíblia?

-Sí. A mi em van posar Sara per això i perqué la meva ávia materna es deia Sara María. I Montiel pels camps de Montiel.

“El Duerme” ja era vidu amb tres fills quan va conèixer la que seria mare de Sara Montiel: María “La Peinadora”, una dona bellíssima, soltera i amb un fill de deu anys. Sara –batejada amb els noms de María Antonia Alejandra- era una porcellana en miniatura que creixia al ritme de la miseria, de les peles de taronja de la guerra civil a la xocolata de postguerra, aliena al dia en què, espantada pel símil i amb carona de girasol, reconeixería els ulls del seu pare en els de Gary Cooper. Ja a la seva familia abundaven els noms de batalla, sempre amb article, d’una Espanya fosca: les seves cosines, “La Guapa” i “La Culos”, les seves germanes La Elpidia i La Ángeles, els seus germans El Antonio i el José. Antoñita, nena de nàcar, aprenia aquest vessant humà que dóna l’escassetat i que ja no l’abandonaria mai més.

-Diuen que vostè no abandona mai els seus amics perquè no ha oblidat que ho va pasar molt malament.

-Sí, Els meus amics són part important de la meva vida pequè els escullo jo. Sóc realment lleial, és cert.

-Un d’aquests amics seus és Terenci Moix. Ell va començar la seva biografia. Per què no la va acabar?

-És que no podía. Tenia massa feina i a més a més… viatja sempre a Egipte, sempre a Egipte, sempre a Egipte! Llavors van cridar José Martí Gómez per veure si ho podía fer. I ho va fer molt bé.

-Terenci Moix té dues dives: Núria Espert i Sara Montiel.

-Sí, però jo crec que ara s’ha inclinat més per Núria Espert i ha abandonat Sara Montiel. M’està posant les banyes amb ella.

-És cert que quan es va escriure la seva biografia vostè va oblidar deliberadament citar dos homes que la van estimar?

-Bé, hi ha coses que cal ocultar, i que s’han de quedar per sempre dins.

-No ho dirà.

-No.

-Vostè creu en la reencarnació.

-Jo crec que ja hem viscut abans i que tornem a viure després. Jo m’ho crec, de veritat, que tenim moltes vides.

-I què va ser Sara Montiel abans de ser Sara Montiel?

-Doncs m’imagino que jo era una peça rara, una mena de bestiola molt estranya, amb un sentit especial de la música, el ritme i la pintura. Jo hauria volgut ser pintora o una gran ballarina de ballet.

-Ho va intentar algun cop?

-Sí, però molt malament, és clar. Malgrat això, la pintura, per exemple, em fa ser sensitiva.

Els quadres de Vincent van Gogh sempre més li han recordat els solcs rectilinis que llaurava el seu pare a la terra més àrida de La Manxa. Sara somriu però no riu mai –un vell costum, un llast d’una diftèria que als quatre anys li va fer caure la primera dentadura- però avui Sara utilitza a la perfecció l’art del divisme i el tempo lento i ja ho diu tot pels ulls atrapats entre el postís i el llapis, no li cal més que presentar-se d’escultura encerada i caminar. Li vessa la maternitat per la retina a una dona que ha sofert onze avortaments a la seva vida.

-Si li pregunto pels seus fills s’embalarà…

-Els meus fills están molt bé, ja els veus per aquí amb mi. La meva fila ha complert 7 anys, està molt… formaleta, porta uns estudis avançadíssims al Col-legi Anglés. I el nen té dos anys i mig. És més baby, més, parla molt poc, s’avergonyeix de moltes coses, plora, és molt nenet i en canvi la meva Thais quan tenia onze o dotze mesos ja sortia a escena a dir bon dia i allò d’ “em dic ThaisTousAbad”. Tenen un carácter completament diferent. La meva filia el té molt fort i s’ha de vigilar molt amb el que es parla davant d’ella perquè tot ho agafa. És massa llesta.

-No, sí jo nomès volia preguntar-li d’on vénen aquests noms: Thais i Zeus. Quan vostè va fer Locura de amor va dir que si mai tenia una filla li posaría Aldara, com la protagonista.

-Bé, nosaltres sóm molt admiradors de Grècia. He llegit molt de teatre grec i mitología grega i, a més, hi anem molt, a Grècia. Em va seduir el nom de Thais, “la deessa de l’amor”, i de Zeus “el Déu de Déus, el Déu de l’Olimp”.

-Els seus fills poden amb vostè.

-Som dos flams, el meu marit i jo. Volem ser durs i no ens surt. Ara a la nena li he portat una professora d’anglès, que està continuament amb nosaltres, perquè no perdi el curs. I el quatre de maig ja haig de ser a Mèxic. I el setembre, nou espectacle.

-És una persona intuïtiva?

-Per damunt de tot.

-I malévola?

-No, el que passa és que pressento el futur. Sóc una espècie de médium.

-Ha tingut alguna experiencia d’aquest tipus?

-Sí i si em preguntes pel momento actual, igual que he pressentit desgràcies en molts moments de la meva vida, ara noto que ja ve tot bè, ara ja…

Potser ja mereixia aquesta treva perqué Sara Montiel ha patit la intensitat a cavalcades quan encara no podía asimilar-la: als 13 anys el primer jurament d’amor, a sang, com el pacte gitano, uns quants records desconnectats del Novedades, les monges dominiques, la visita a un presoner moribund –Miguel Hernández- i als 14 anys una saeta escoltada a l’atzar per Ángel Ezcurra qui des d’aquell momento, captivat per “La Princesa”, es converteix en el seu protector i la porta a viure amb la seva familia a València per preparar-la artísticament. Ja als 16 anys surt a la portada de la revista “Semana” i, en veure-la, un escriptor vol conèixer-la. És Azorín.

-A aquestes alçades, les critiques de prensa li dolen o ja no?

-Que no em dolen? Aprenc cada vegada més.

-Per exemple, la crítica d’ “El País” de l’altre dia assegurava que vostè ja només utilitza el seu valor de mite.

-Jo només llegeixo “El Periódico” i “La Vanguardia”. I l’”Avui”.

-I per què el nom d’aquest espectacle, Sara més que mai?

-Aixó ho va proposar la Núria Feliu i tenia raó: aquest és un espectacle de Sara més que mai, perquè és bilingüe. Jo l’entenc, el català i hi canto, en català. És el mínim que puc fer.

-Una cançó en català.

-Rosor, Rosor.

-Què és el que més li agrada de l’home català i què és el que més la sulfura?

-D’entrada el que saps d’un català és que quan es dóna –quan es decideix-, es dóna totalment. És un home molt sincer, és un home treballador i molt, molt responsble.

-Vostè ha tingut dos Pigmalions: un escèptic autor de teatre, membre de la Real Academia Española de la Lengua i un poeta sexagenari boig per vostè.

-Miguel Mihura i León Felipe, encants.

-Pero vostè no ha fet mai aquest paper? S’ha atrevit a profetitzar amb algú més jove?

-Vaig predir-li a Ornella Mutti, quan tenia dotze anys, a Itàlia, que ella tindria possibilitats de ser una gran actriu. Només tennia dotze anys, eh? Llavors! I en tenia 16 quan va venir a Espanya i li vaig anar a dir: “tu seràs una dona que farà créixer la seva personalitat al costat del triomf”.

-A quin vici no renunciaria mai?

-Vici que tingui ara?... ara ho haig de dir… el treball, que ara ja s’ha convertit definitivament en això.

-Sabria viure sense treballar?

-No, però en un futur m’hauré de retirar igual que el torero deixa de torejar.

I arriba Mèxic, tè 22 anys, i amb Mèxic al caos: roda catorze pel·lícules en quatre anys –la primera, Furia Roja- treballant deu hores diàries. Després, a la festa d’un famós periodista del “New York Times” coneix Richard Barrymore, “el primer cop que vaig fer l’amor. Me’n vaig enamorar com una imbécil” i Sara era ja una institució i a poc a poc l’ambrosia de la fama, la Fox, la Metro i la Warner, va calar fons. El somni americà permetia anar per damunt dels núvols, coneixent Greta Garbo i Alfred Hitchock i aquesta ha estat una arma eterna i lícita d’utilitzar de Saritísima. No tothom por incloure dins la seva vida sentimental Gary Cooper, Ernest Hemingway, i James Dean, i a sobre conèixer Cecil B. de Mille i Marilyn Monroe.

-Aquí té bona part del seu álbum fotogràfic. Esculli les fotografíes que li portin un record especial.

-A veure! Tota aquesta vida que he viscut tan intensament i amb tanta sort, és cert, perquè jo vaig arribar a ser famosa mundialment als 27 anys, amb El último cuplé. Altres, com Julio Iglesias es fan famosos als 42 anys i aquest és el meu avantatge.

Pepe Tous entra al camerino i demana una pausa. Falten deu minuts per sortir a l’escenari davant un públic endiumenjat i en un espectacle divers: segons Sara, Núria Feliu canta el jazz com ningú i Joan Monleón és un actor que fa de tot, a més de disfressar-se de fallera. Els catorze músics de l’orquestra es preparen i des d’allí es calquen les llumetes d’un vesturari preciós de Christian Dior i Saint Laurent. Sara Montiel immutable, s’atura davant una fotografía grisosa i ampliada.

-Aquesta foto l’estimo molt perquè estic amb Marlon Brando, ens estem prenent un gelat. Aquell dia recordó que em va convidar a l’estudi i vaig estar amb ell tota la tarda. Era, és, un home meravellós, un home intel·ligent. Aquí jo intentaba que parlés español, i ell en sabia bastant perquè havia fel Zapata.

-I aquesta fotografía amb Tony Mann? Vostè s’hi va casar “in articulo mortis”.

-Me’n recordó moltíssim. Era el meu primer marit, que va morir, un home al qui vaig estimar molt fins que em vaig quedar vidua i llavors vaig trovar el pare de Thais i em vaig casar amb ell. Veritat, carinyo?

-(Thais s’acosta a la seva mare i li diu a cau d’orella: “Explica-li que tu vas tenir tres marits, explica-li”).

-Sí, sí. El segon va ser un español economista i el tercer el pare de Thais. Ah, mira, en aquesta fotografía estic amb el ballarí Antonio, i aquí amb la Natalie Wood.

-Però algún cop s’ha enamorat d’algun desconegut?, d’algú del públic?

-Em vaig enamorar d’un home italià qu era, bé, que és, engyner de mines i per poc m’hi caso. Vam mantener set anys de relacions.

-Què tenia Pepe Tous quan el va conèixer que no tenien els altres homes?

-Que ja abans era l’home de la meva vida, després va ser l’home de la meva vida i ara és l’home de la meva vida. Ens vam trovar l’any 70, recordó el dia exacte, el 28 de febrero, i ja portem setze anys junts, quan va néixer Thais ens vam casar per poder donar-li un cognom i la resta ha consistit a estat junts.

-Creu que amb el temps han canviat molt les tècniques de seducció?

-Joc crec que sí. Per desgracia ens hem fet més freds, i fins en el cinema es nota. La violencia és la plaga, la gen tés menys sentimental, però jo no he pogut encara deixar de seho. He estat sempre extemadament sensible.

Ho ha dit tot amb pressa i amb una amabilitat contiguda, sense deixar de projectar aquesta llum blanca, que és cert que du a la calç dels ulls. És com si digués: “Sara pot donar la sorpresa en qualsevol momento”, igual que la va donar l’any 1957 amb una pel·lícula rodada en condicions ínfimes, una pel·lícula plena de boirina i entrebancs en la qual no creia ningú. Va ser El último cuplé i va batre el rècord més alt taquilla, fins llavors mai aconseguit a Espanya.

-Moltes generacions joves ja no coneixen res de vostè. Li dol?

-No hi ha més remei. Fa vint anys jo era una Sara Montiel fent pel·licules importantíssimes pels homes i les dones que ara en tenen quaranta. Els que em coneixen de veritat passen dels quaranta anys. Llavors, quan veig gent jove en el públic m’adono que m’estan descobrint en aquell precis moment i noto que els puc agradar malgrat que no canti els temes actuals que els arriben directament al cor. Però canto cançons d’amor. I l’amor és internacional. Aquí tens el Frank Sinatra que amb setanta anys encara està cantant les “seves”.

-Imagini’s que és el primer cop que veu Sara Montiel. Que no sap res d’ella. En què es fixaria més: en la cantant, en el carácter o en el cos?

-En una altra cosa: en una personalitat unívoca. Mira, jo puc cantar a la meva manera, puc actuar amb lliure voluntat però queda clar que no m’assemblo a ningú. Molt al contrari, vaig marcar una época, un estil, i després altres han aterra ton jo era.

-Hi ha algú que l’hagi imitat bé?

-Sí, aquells que no s’han limitat a copiar sinó a considerar-me ídol. Igual que va ser per a mi Ingrid Bergman, quan jo era menuda. Jo volia ser com ella.

-I tot aquest amor que vostè transmet als transvestits?

-Això és un misteri que he comentat moltíssims cops amb el meu marit, amb els meus amics metges, amb advocats i el que més ens soprèn és que no és un fenomen d’aquí sinó que em passa arreu del món. Vaig a Los Ángeles, em presento al Bellas Artes de San Francisco, vaig a Rússia, vaig a Mèxic i allí están ells, els gais.

-No en trova el motiu, encara?

-Que els agrado tant que voldrien ser com jo. I me n’orgulleixo, d’ells.

-Però vostè ara ha canviat físicament. L’any passat va aprimar-se vint-i-dos quilos. Ells no deuen preferir la Sara d’abans?

-No, no, ells sempre volen veure’m sense arrugues. Jo sóc una dona que de natural ja no tinc arrugues, ja em veus, malgrat que ara porti més maquillatge pels llums dels cànons de l’escenari, que es mengen molt el color. Però he passat molta gana per aprimar-me, és cert.

-La maquilla algú?

-Mai. Sempre em maquillo jo sola.

-Hi ha alguna cosa que li faci por?

-Home, la mort, indiscutiblement. Encara no entenc això de deixar la teva gent, la gent que estimes, i des que tinc els meus fills el que voldria és viure molt temps, per veure’ls créixer, veure’ls de nuvis. A veure si arribem a temps.

Es posa els anells, deliciosament hebraitzada, com aquella Sara del Génesi, dona d’Abraham, estéril fins que tres àngels van prometre-li descendencia en plena vellesa. Ella sí que va viure cent vint-i-set anys i va deixar l’herència histórica de la magnificiència. I veient aquesta Saritísima pentinar-se davant el mirall, qualsevol diría que hem tornat a la terra de Canaà.

Sara pot estar tranquil·la. S’està guanyant la immortalitat des que la censura va tallar-li la seqüencia del Fumando espero i des que gràcies a El último cuplé moltes parelles van posar el nom de Sara a la seva primera filla. Després de La Violetera ja n’hi havia una autèntica fornada. Avui Sara a Mallorca, encara atrinxera molts secrets i encaixa moltes males interpretacions de la seva vida. Demana un bombó per aclarir la veu. Al fons se sent Thais parlant en anglès amb la seva baby sister i tot el marbre montelià s’aixeca de la cadira enfundat en un vestit d’arestes i argent.

-Què és el que aconsegueix fer-la plorar?

-L’angoixa de veure una persona que per vellesa s’ha de morir, com ara en tinc dues molt a la vora… que están molt malament. A més, saps?, encara hi ha una cosa pitjor: dues persones molt joves que també estan malaltes. Això m’afecta.

-Creu en l’eutanàsia?

-La llàstima és que sols si la visquéssim l’entendríen.

-Es penedeix d’alguna de les coses que ha fet?

-Estic convençuda que si tornés a néixer, fins i tot les coses que més m’han fet dubtar les tornaria a fer. No em penedeixo de res.

 FOTOS ANNA BOYÉ

EL RECORTE CCXCIV

En 1.986 sucede un gran acontecimiento familiar: Sara y Pepe deciden bautizar al pequeño Zeus, que contaba con tres años de edad. Así lo recogía La Revista en su número de 25 de Agosto de 1.986. 

El escenario fue una ermita cercana a Campo de Criptana, su tierra natal

SARA MONTIEL

bautizó a su hijo multitudinariamente

Zeus, padre de los dioses griegos, fue el nombre que Sara Montiel y Pepe Tous eligieron para su segundo hijo adoptivo. Como tal divinidad, fue bautizado en una ermita manchega de Campo de Criptana población próxima al pueblo natal de la famosa artista. La ceremonia conmovió a la familia que tuvo que retrasar la celebración. 

Sara Montiel y su esposo, Pepe Tous, celebraron con una emotiva ceremonia el bautizo de su pequeño Zeus. El niño, que cuenta tres años de edad, aún no había podido recibir este sacramento y Sara quiso que fuera en Ciudad Real, concretamente en Campo de Criptana, su pueblo natal, la localidad elegida para esta familiar celebración.

Un alto en las galas de la popular cantante desplazó al matrimonio Tous y a sus dos hijos, Thais y Zeus, a la villa manchega donde se reunirían con otro manchego de pro, Luís Cobos, que ofrecía un concierto de españolísima música… Luís y Sara, paisanos y amigos, compartieron esa noche del sábado nueve de agosto los aplausos del público que abarrotaba la sala, ya que Luís invitó a nuestra cantante a salir al escenario: “La Violetera” y “Nena”, fueron los títulos con los que el público fue sorprendido.

El retraso del bautizo de Zeus, que ya cuenta con tres años, se ha retrasado debido al continuo trabajo de su madre, una de las figuras codiciadas de nuestro país. No por ello se ha olvidado la pareja de cumplir con el bautismo. 

El bautizo de Zeus, el hijo pequeño de Sara Montiel y Pepe Tous, fue emocionante. Una entrañable fiesta rodeó el religioso acontecimiento entre paisanos de la maravillosa artista. 

Luís Cobos, Angélica (la cantante alemana que le acompaña constantemente) y Sara y Pepe comentaron después la gran alegría que era recibir el cariño y el aplauso de todos los vecinos de Campo de Criptana.

Así como el músico invitó a Sara a compartir su actuación, el matrimonio Tous no fue menos cariñoso y le invitó al bautizo de Zeus, al que también fue Angélica. El domingo, después de un largo y reparador sueño, los dos hijos de Sara, Thais y Zeus, charlaron largamente con sus padres que les explicaban lo que ese día debía significar para toda la familia.

Un acogedor encuentro ofrecido por otro ilustre manchego, Luís Cobos, hizo que la celebración adquiriera un auge emocionante. La invitación del compositor internacional colmó los deseos del público asistente. Todo quedó en casa. 

PADRINOS FAMOSOS

Naturalmente que para el neófito todo estaba lleno de sorpresas y no comprendía bien la animación que se había despertado en torno a él.

A las seis y media de la tarde, y en la ermita de San Gregorio cercana a Campo de Criptana, llegaba toda la familia a bordo de un Volkswagen rojo alquilado… el aplauso querido de familiares, amigos y paisanos les recibió. La ceremonia fue oficiada por el padre Francisco Boluda, perteneciente a la parroquia del pequeño pueblo de Arenales de San Gregorio. Sara no pudo satisfacer su deseo de bautizar a su único hijo varón en su pueblo natal ya que en este pueblo sólo se ofician bautizos los últimos domingos de cada mes.

El pequeño Zeus tuvo como padrinos al representante de Sara y una íntima amiga de la familia, Jaime Borrás y Mercedes Rodríguez. La coral de Santa Cecilia puso la música en esta ceremonia religiosa que duró una hora aproximadamente.

Después de la ceremonia charlamos con Sara que nos contó lo feliz que era para todos ellos este día y narró con gracia algunas anécdotas de este día tan especial, protagonizadas por Zeus.

-Sara, ¿qué es lo que explicasteis a Zeus para que comprendiera lo importante de este sacramento?

-Pues mira, desde el primer día le fuimos explicando al niño lo importante que era esta ceremonia y cada uno de los pasos de los que consta… también le dijimos que esto se hacía para que Jesús le quisiera más.

Pero al final, el niño se puso nervioso y lloró un poco y le dimos un chicle para que se calmara y se distrajera un poco. Lo cierto es que hacía mucho calor en eta tierra mía.

La familia se relajó durante breves instantes en el transcurso de la concurrida celebración. Y es que la apoteósica fiesta popular agotó a todos. Al fondo la localidad de Campo de Criptana, en plena Mancha. 

LLOROS EN EL BAUTIZO

-¿Cómo es que habéis tardado tanto tiempo en bautizarle?

-Ha sido el trabajo la causa de todo este retraso, pero he decidido anular un compromiso y hacerlo porque creo que era muy importante para Zeus y, por supuesto, para todos nosotros.

-Tu hija mayor, Thais, ya tiene siete años, ¿cómo ha asumido esta ceremonia?

-También se cansaba mucho y se ponía nerviosa. Sobre todo las fotos la molestaban; la he tenido que explicar que igual que yo voy al teatro a trabajar, aunque haya un día que no me apetezca o esté cansada, los fotógrafos tienen que cumplir con su obligación y hacernos fotos.

Después de la ceremonia toda la familia y los invitados celebraron una gran fiesta en el casino de Campo de Criptana, allí estaba invitado todo el pueblo y todo el pueblo asistió. Más tarde los más íntimos brindaron con champagne en un molino propiedad de un amigo de Sara, convertido en bodega.

Una gran tarde de chocolate para los más pequeños y una típica comida manchega con riquísimos quesos de la localidad fueron algunos de los platos típicos con los que los Tous obsequiaron a sus amigos el día del bautizo de Zeus Tous Montiel.

Concha PARADA

Fotos: Andrea SAVINI

LA FOTO CCXCIV

Clásica foto de espectáculo de Sara en los '80.